dilluns, 16 d’abril de 2018

PROPOSTA D'HOMENATGE DE #FULLEDA A TXELL BONET I ALTRES REFLEXIONS SOBRE ELS TEMPS ACTUALS D'ALBERT SALVADÓ

Benvolgudes,

Avui, amés de ser el dia que celebrem el 87è aniversari de la proclamació de la segona república espanyola, voldria fer una proposta per tal que, esperant que no sigui com ara ens passa i pugui ser en condicions democràticament normals, es faci un reconeixement públic a la Txell Bonet, per tot el que està fent des de fa sis mesos i que segurament haurà de seguir fent en els propers temps.

Ja sé que no soc fill de Fulleda, però porto suficient temps passejant pel terme, nedant a la piscina, compartint taula amb vosaltres,... que em sento amb el dret de fer-vos aquesta proposta.

Per entendre perquè us la faig, he d’explicar el que he viscut aquest dia.

Aquest matí he estat realitzant un taller de “Fem Noviolència” als Lluïsos de Gràcia de Barcelona. En aquest primer taller inicial parlem de: 

-Què és la Noviolència.

-Com hem de conviure i transformar les emocions que tenim i acabem amb una pràctica de protecció.

A l’acabar el taller he participat en el dinar groc que s’ha celebrat a l’interior dels Lluïsos perquè estava plovent a la plaça on estava previst fer-lo inicialment.



El dinar groc ha estat fantàstic: un arròs a la valenciana boníssim i un flam o un plàtan. El benefici del dinar anava destinat a la caixa de solidaritat de les famílies de les represaliades polítiques que tenim a casa nostra.

He tingut la sort de seure prop de la mare i del pare del Jordi Sànchez, que són del barri, i el sol fet de veure com viuen la situació ja et demostra on va aprendre el Jordi aquest convenciment i aquesta fortalesa i que no pot desaparèixer malgrat els excessos de l’estat espanyol.

Al final del dinar i abans del cafè ens han dit que trigaríem mitja hora per tal d’esperar l’arribada de la Txell Bonet, donat que venia de La Model de Barcelona, on s’està fent la “Setmana per la Llibertat d'Expressió”:


Finalment ha arribat i, com també ha fet el pare d’en Jordi Sànchez, ens ha parlat.


La Txell ha repetit algunes de les coses que en la part de les emocions havia explicat en el taller: Volem una societat millor. A nosaltres ens mou l'amor!!!



A l’acabar, he anat a escriure una carta al Jordi Cuixart a la taula que hi havia per escriure als hostatges que tenim.

Mentre jo escrivia, la Txell ha vingut i ha demanat que la gent fes escrits llargs, explicant coses i no únicament expressant desitjos. I, com o portava ja més de mig full escrit, ha dit “feu com aquest senyor”. Jo li he dit que ho tenia fàcil, doncs li estava fent referència al Jordi de l’última vegada que vaig coincidir amb ell a Fulleda. I la Txell m’ha dit: “És el meu poble”. I això que m’ha dit, també m’ha emocionat.

Mentre anava cap a casa, pensava en ella. L’havia vist cansada, sempre que pot amb l’Amat als seus braços i em preguntava si ella havia dinat aquest dissabte. És un no parar i no ho fa únicament pel seu company i el seu fill. Hi dedica tot el que té per a totes nosaltres. Inclús he arribat a pensar que els viatges a Madrid devia ser una manera de descansar de la quantitat d’activitats on hi és present i dinamitzant.

I mentre pensava en ella, pensava que Fulleda té una gran sort de tenir-la com part del poble. I evidentment, com una cosa porta a una altra, he pensat que tenim l’obligació de retre un homenatge popular a la Txell com un cas clar d’exemple de la capacitat que té una dona que té a Fulleda com el seu poble i la necessitat que tenim de compartir amb altres com ella.

Segur que ara no és un bon moment, però estic segur que hi haurà un dia que “la raó del cor guanyarà la justificació de la bilis” i llavors, l’equip municipal que hi hagi, hauria de promocionar un acte de reconeixement i d’agraïment a la lluita feta per aquesta filla de Fulleda. Estic segur que sense ella el Jordi Cuixart no seria tant fort com ens demostra en els seus escrits.

Esperant que aquest desig sigui recollit per totes les persones que puguin ser alcaldesses i membres de l’Ajuntament de Fulleda en els propers anys i que no caigui en l’oblit, us deixo amb tot l’afecte i me’n vaig a veure “Preguntes freqüents”.

Una abraçada ben fraterna,

Albert Salvadó Usach